LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Que bé em sento quan et tinc al meu davant, quan crec que no necessito res més que la possibilitat de creure’t. Quan perdo l’esperança tu estàs allà  tirant amunt, mai cap avall. M’agrada tenir-te allà, mig amagat, perquè sé que quan hagi de superar qualsevol situació difícil, tu sortirás per donar-me una altre imatge  que m’aporti coses bones i deixar passar, o millor dit, que fará que desaparegui el neguitós pensament de què tot sortirà malament.

Ets aquell que m’insisteix a aixecar-me cada cop que ensopego o a riure cada cop que em veig ensopida, aquell que impedeix que caigui en la desesperació o depressió davant les situacions. Quan m’allunyo fas que et pensi, i d’aquesta mateixa manera m’arrossegues per demanar-me que no em separi de tu quan més et necessito. Tu controles el meu orgull i me’l deixes mostrar a dosis petites, perquè aquest sentiment, encara que es consideri valuós, com una satisfacció personal és un sentiment excessiu de valoració d’un mateix per sobre dels altres, una actitud d’aquesta és la l’arrogància, termes negatius propis de la persona, i no s’ha de confondre amb tenir amor propi, dignitat i autoestima, perquè aquests són maneres d’autoconeixement, d’acceptar-te tal i com ets, de sentir-te especial, positiu i segur.

No et parlo d’una persona, et parlo de l’optimisme, allò que et fa veure el got mig ple, allò que et dona una empenta més per continuar endevant.

Valentina